Crònica:
Noves plataformes, maneres de comunicar i creativitat interactiva. Aquests
han estat els termes centrals que van tractar Lluis Anyò, Juanjo Sàez i Carlos Guzmán en un entretingut col·loqui on
es va parlar de l’evolució, tant a nivell tècnic com a nivell de consum, que
han tingut els videojocs.
Crònica:
La creativitat no té limits
Oriol de Vigo
BARCELONA
 |
| Lluis Anyó, Carlos Guzmán i Juanjo Sàez a l'auditori de la FCB |
La fama dels videojocs no és la millor. Ha tingut que suportar, durant
anys, el menyspreu d’altres plataformes que els tractaven d’entreteniment
limitat als pre-adolescents, però aquests joves han crescut i segueixen
consumint-los i continuen arribant generacions consumidores de videojocs. Al
2011 els videojocs van tenir més creixement que el cine , la literatura i
altres formes d’entreteniment.
La democratització dels medis, que permet accedir a tothom amb més
facilitat a tecnologia abans inimaginable, ha produït un canvi en la manera de
treballar en aquest sector. On fa un temps es presentava un currículum amb
titulacions, cursos i coneixements, ara es presenten treballs i projectes amb
milers de seguidors per internet. Aquesta nova generació de videojocs acabarà
per destruir el cinema, la “jugavilitat” i interactivitat sumada a l’entreteniment
genera una nova experiència amb la qual
el cinema no pot fer front.
Amb una bona idea i sabent comunicar, tens el món als teus peus. Potser
alguns estudiants entren a la Facultat de Comunicació pretenent ser Spielberg i el seu objectiu ha de ser
explicar una historia. Independentment del medi, la creativitat es la base. Molts mitjans com
el cinema, els còmics o les novel·les s’han influït entre sí, però en tots
ells, sense una bona idea no hi ha res .
La producció de videojocs no és una tasca limitada a informàtics, requereix
guionistes, directors de fotografia i moltes altres tasques per acabar fent un
producte original i de qualitat. Mai se sap on ens portarà la vida però el que
està clar es que els videojocs són un valor de futur amb un mercat en alça en
el qual amb idees noves i creatives no hi ha sostre.
Crònica:
Els creadors d'una gran república que un dia van ser low cost
Ana Maestre
BARCELONA
“Amb molt esforç i una mica de sort sempre hi
ha sortida, per molt que l´escenari sigui complicat”. Amb aquestes paraules s´ha presentat a l´acte
Rafael Serrater, dissenyador gràfic i fundador de l´empresa de publicitat Paradigma.
Al seu costat, Gerard Olivé, llicenciat en Publicitat per la Facultat de
Comunicació Blanquerna i fundador de l'empresa “Be Republic”. Ha estat una conferència de caire força
informal, on han mostrat molta proximitat amb els estudiants. La xerrada ha
anat acompanyada d'una presentació en Powerpoint amb frases i consells sobre
què i com ser i actuar en acabar la carrera i haver de buscar treball. “El
risc, sumat a la joventut i al talent, dóna grans resultats”; “practicar és la
única manera d’aprendre”; “aquest tipus de feines no són un treball sinó una
vocació” o “equivocar-se és l'única manera de arribar a algun lloc”, són alguns
dels missatges que han volgut llançar als joves. A l'acabar la xerrada s´ha
obert un petit torn de preguntes on els alumnes han pogut plantejar els seus
dubtes. Una de les intervencions ha estat relacionada amb la crisi econòmica,
fent referència a la dificultat que actualment hi ha a la majoria de sectors
per aconseguir treball. Basant-se en la seva experiència personal , els dos han
coincidit en la resposta, i és que el talent segueix sent una cosa que es busca
i valora, siguin quines siguin les circumstàncies.
 |
| Gerard Olivé i Rafael Ferrater |
Crònica:
Transparència i rigor
Alejandra Desvalls
BARCELONA
Transparència i rigor
Alejandra Desvalls
BARCELONA
“La millor manera de comunicar és fent les
coses amb transparència. Així és guanya la credibilitat del públic.” Aquesta afirmació feta per Josep M. Miret a la
conferència del 14 de març a la Facultat de Comunicació Blanquerna, resumeix
què és una feina ben feta per un periodista.
 |
| Josep M. Miret, Manuel Arroyo i Albert Roura |
El periodisme informa, contrasta i explica a la societat
els fets que succeeixen. La gran massa es creu el que llegeix. Però la pregunta
és: és cert tot el que la massa llegeix?. És una pregunta que sempre quedarà a l'aire,
però tindria resposta si els periodistes s’estimessin de debò la seva feina. Estimar-se
la seva feina vol dir ser un bon periodista, i per ser un bon periodista s’ha
de seguir uns passos, tenir un criteri. Principalment, cal dubtar sempre d’allò
que s’està veient. A partir d’aquí, investigar i informar-se dels fets fins trobar
la veritat. Un cop el periodista té la veritat, cal que allò que ha investigat,
ho informi amb rigor i transparència. Les coses han d’estar ben fetes i amb
coherència perquè puguin sortir. D’aquesta manera el periodisme sobreviurà i tindrà
tota la credibilitat de la massa que es mereix.
Com han definit al llarg de la conferència, la
credibilitat dels periodistes només depèn dels mateixos periodistes. Si un
periodista informa d’una noticia des del punt de vista d’allò que creu i opina,
estarà informant de manera subjectiva, no objectiva; i per tant, farà que es creï
una desconfiança cap el periodista i el mitjà pel qual s’està informant.
Els periodistes tenen un gran compromís social. Els
ciutadans volen que se’ls hi expliqui allò que realment està passant, d’una
manera objectiva. Manuel Arroyo va afirmar que un periodista no pot ser
completament objectiu; el que sempre ha de ser és honest i fidel a la veritat i
aquesta veritat s’ha de vehicular a través dels mitjans de comunicació.
El problema a Espanya actualment és que les empreses de
comunicació estan completament arruïnades. Això fa que el poder controli la
informació que els mitjans comuniquen i que, per tant, guanyin la partida i la
societat només estigui informada d'allò que el poder vol. El poder necessita
propaganda, l’incomoda la informació i per tant el periodisme és un factor
incòmode pel poder.
Així doncs, la situació d’un periodista no és fàcil, però
a la vida laboral, com ha dit literalment Josep M. Miret per concloure l’acte:
“Ens hem de menjar els marrons per poder tenir pa cada dia”.
Notícia:
“El món no
tolera l’error, som víctimes i executors”
Pablo Alzugaray, president de Shackelton, dóna una lliçó per fer bona publicitat.
Laura Martí
BARCELONA
La conferència ha
començat amb un missatge esperançador d'Alzugaray cap als estudiants que
cursen o cursaran un grau sobre periodisme, publicitat o comunicació
audiovisual: “És una professió de la que es pot viure i molt bé, en la que gaudireu
molt treballant”.
El president de Shackelton, l’empresa de publicitat de
la qual ell és director general, ha explicat que els temps han canviat i les
agències no es dediquen a fer només anuncis, sinó que han d’influenciar a la
gent perquè compri el producte que estan venent. Ha remarcat que un dels valors que el món ha
de canviar és la por al risc i la tolerància a l’error. En una empresa, si
t’arrisques i t’equivoques “et tallen el cap”.
El remei que dóna per
perdre aquesta por és mobilitzar, animar i, sobretot, pensar “qui vols que faci o pensi què”.
També ha apuntat que
no qualsevol pot ser publicitari, sinó que ho has de ser, ho has de sentir,
sinó el treball serà molt més costós. Els
publicitaris fan el que la gent no vol veure i han de buscar la manera per
col·locar-ho d’una manera que al públic li agradi o no sigui desagradable. També
ha comentat que aquesta professió és una on s’han de veure les coses, s’ha de ser curiós
i no parar de formar-se. La facultat no és suficient, s’ha de continuar amb l’aprenentatge
i estar al dia de l’actualitat i les tendències de moda per tal de connectar
amb la gent.
Finalitzant la conferència
s’ha referit al mal periodisme responent a una pregunta que un estudiant li ha
formulat sobre si la publicitat influïa en el pensament de les persones, contestant que en teoria també és neutral, però molts no ho són i la publicitat no
s’encobreix, no amaga que vol influenciar-te.
Finalment l’acte ha
acabat amb exemples de publicitat que va fer l’empresa Shackelton per
companyies con FCC i incidint que la
clau per fer bona publicitat és l’honestedat amb un mateix i amb l’equip i no
entossudir-se amb una idea que potser no és tan bona com es creu principalment.
Article d'opinió:
L'ambició acaba tenint la seva recompensa
Jordi Angrill
BARCELONA
BARCELONA
 |
| Ponents de la conferència |
Tot va començar per una idea que van tenir els dos
actuals directors del diari. Estaven d'acord en crear un diari esportiu imparcial.
És a dir, que no es centrés només en Barça o Madrid (com els principals diaris
esportius del país) sinó que es palpés el valor principal d'aquest diari. A més
a més, també volien centrar-se en el poliesportiu; esports com l'handbol o l'hoquei,
que potser no reben tota l'atenció que es mereixen.
Aquesta és una bona iniciativa pel jovent d'avui en dia i
els estudiants universitaris emprenedors amb ganes d'entrar al món laboral ja
que et permet entrar en aquest món professional i començar a establir
contactes. A més, com tots sabem, estem vivint en una època de crisi i que no
hi ha feina. En canvi, aquest diari esportiu et dóna l'oportunitat de fer
pràctiques i, qui sap si en un futur, l'oportunitat de tenir una feina i a més
dedicar-te al que t'agrada com a estudiant de la Facultat de Comunicació
Blanquerna.
Aquest negoci iniciat per dos estudiants de 2n curs de
Blanquerna és una plataforma excel·lent per la resta d'estudiants que els pot
servir com a trampolí per saltar al món laboral i començar a fer-se un nom. A
més, aquest diari (que va néixer al maig del 2011) està en un continu procés
evolutiu i poc a poc va augmentant les seves visites a la web i els seus
recursos. Actualment, emeten podcasts
a través de la ràdio en els quals tracten els temes més "calents" de
l'actualitat esportiva, sobretot del futbol.
En el futur, tenen alguns projectes plantejats com
incrementar la plantilla intentant atraure a alumnes de primer curs o fer més podcasts, setmanals si pot ser. En
canvi, el que no contemplen és fer un diari en paper. Aquesta decisió és
difícil de prendre, ja que el diari en paper acabarà desapareixent, a part de
que econòmicament no és l'opció viable; però si es volen donar a conèixer,
potser seria una opció vàlida ja que la gent, anant al quiosc, veurien el diari
al costat d'altres com l’Sport o el Marca i així potser cridarien més
l'atenció i augmentarien la "fama".
Una altra característica destacable d'aquest diari és que
defensa el periodisme modern. Un periodisme sense escrúpols ni vergonya que
publica el que sigui però que expliquen les coses d'una altra manera
(imparcialment), publiquen les noticies tal i com les vol llegir un lector que
li agrada l'esport però que no és ni del Barça ni del Madrid.
El nostre futur està assegurat. Mentre tinguem jovent
així, tan emprenedor i amb ganes de treballar, que creïn empreses com aquesta,
poc a poc anirem sortint d'aquest forat creant llocs de treball com aquests
que, poc a poc, s'aniran fent un lloc en el món professional!
Article d'opinió:
Anar més enllà
No es pot viure sense somnis, hem de ser petits Tom Sawyers amb ganes de descobrir nous horitzons mai abans vistos
Marina Gómez
BARCELONA
Hollywood? Comunitat reformista? Diàspora? Tot això pot tenir relació. Els jueus han estat sempre una comunitat religiosa molt rebutjada per tota la humanitat. Però, per què? No els coneixem gairebé nosaltres. Pocs sabem de la seva cultura, religiositat o manera de viure. Aquest rebuig sorgeix d’alguna resta deixada pels nostres avantpassats. Ells sempre eren els que posseïen més poder dins de l’economia, però treballant amb suor i sang. Els nostres pares i la pròpia història han creat que una part de la societat no tingui remordiments per allò que els hi van fer a aquestes persones, normals com la resta. Per això, s’ha de canviar aquesta manera de veure-ho com un tragèdia o un càstig i donar pas a un perdó i a una nova visió. Tot aquest avenç farà possible no tornar a cometre el mateix error.
 |
| Representants de la revista Mozaika |
Per arribar al públic no s’ha de ser un professional en comunicació, sinó ser capaç d’arribar a la fibra dels espectadors i fer-los reflexionar sobre temes que, encara que no semblin transcendents, ho són. Com ha dit un dels components de l’equip de la revista, és qüestió d’inquietar-nos per tot el que succeeixi al nostre voltant sense tenir en compte si és del nostre gust. Els inconvenients que trobem en nosaltres mateixos o en el tema de tractar en una revista, ha de ser un repte per nosaltres i convertir-ho en una virtut.
El interès en la cultura decreix cada cop més i s’ha de donar suport a aquelles revistes que, encara que són poc conegudes, donen importància a aquest fet.
Crònica:
Com colar-se a la festa del món audiovisual?
Marta Buisán
BARCELONA
 |
| Marc Crehuet, Raimon Masllorens i Dani Arasanz. |
Dimas Rodríguez, bastant ficat, també, en
el món del Low Cost, ha moderat un debat entre els tres participants dedicat a
parlar de les produccions que, avui en dia, s’han vist obligats a realitzar amb
els mínims recursos a causa de la crisi que hi ha, que afecta també, com és
lògic, al sector audiovisual.
En el primer contacte amb el micròfon que
han tingut Crehuet, Masllorens i Arasanz, van presentar la seva situació al món
laboral en la qual estan immersos: sèries low cost, TV Movies realitzades amb
un pressupost molt allunyat del que voldrien i tot el que han hagut de fer per
aconseguir produir el que realment desitjaven.
Els tres ponents compartien la idea que no
es consideraven abanderats del Low Cost, que, com tothom, volien guanyar-se la
vida fent el que els hi agradava. Els programes amb pocs recursos i mitjans
poden quedar molt bé, però no donen diners.
Dani Arasanz comentava que a
vegades li costa diferenciar si el que fa és una feina o un hobbie, perquè s’ho passa bé fent
documentals i gaudeix perquè és una de les seves aficions, però, alhora, li
dedica el temps que se li destina a una feina.
Raimon Masllorens ha comparat el Low Cost
amb el seu pis de tres habitacions on hi viuen sis persones i ha comentat que tot
és relatiu: Ell no s'ha queixat de casa seva ja que considera que és un lloc
que està bé, però que per una família amb quatre fills seria millor tenir un
pis més gran, però que si hi anés a viure una parella amb només un fill hi estarien
àmpliament còmodes. Amb això ha volgut dir que tot és ajustable. Una sèrie de TV es
pot fer amb un pressupost altíssim i amb una gran aportació publicitària o com,
en el cas de Pop Ràpid, amb un equip tècnic molt reduït i sense l’ajuda de les
grans cadenes.
Actualment el futur està a la xarxa, en
Internet, allà reps el feedback de l’audiència encara que no paguin pel que
publiques. Marc Crehuet ha dit que el seu equip i ell van començar a fer-se una
mica famosos davant del gran públic quan van fer un curtmetratge sobre el
fenomen de les “Señoras que” que va néixer amb l’onada de fans que van
aconseguir els grups de Facebook que parlaven d’elles. Tot i que ja es parlava
d’ells en el sector audiovisual, perquè s’havien intentat donar a conèixer, no
va ser fins que van publicar Señoras, el
corto que van fer-se més coneguts al públic general i d’aquí que els hi
sortissin més ofertes de feina.
“No sabem per on aniran els trets, però no
m’atreviria molt a dir que tot ho acabarem mirant ala carta”” ha comentat Raimon
Masllorens, a la pregunta de com veia el futur del sector. Després ha afegit que a
tothom li agrada arribar a casa, seure al sofà, agafar el comandament i poder
anar escollint el canal que vol veure. D’altra banda, també ha dit que els
directes son insubstituïbles: perd bastant la gràcia veure les notícies en
diferit.
Els tres participants en l’acte estaven
d’acord en que “costa molt colar-se a la festa”, davant de la pregunta que els hi ha fet Dimas Rodríguez, de com s’aconsegueix que es fixin en tu perquè
treballis amb ells. S’ha de començar des de sota, donar-se a conèixer, ser
constant i insistir tant com es pugui i no rendir-se. El món està complicat
però, seguint amb el símil d’abans, igual que el noi gracioset que aconsegueix
guanyar-se la confiança del porter per poder colar-se a la festa, cadascú ha de
buscar la seva manera per poder fer-se un lloc en el món audiovisual.
Per acabar, Dimas Rodríguez ha donat pas a
un torn de preguntes. La més polèmica ha estat una que ha dit una estudiant de la
facultat que plantejava la situació del cinema i el Low Cost. Aquí ha sortit a
la llum el debat sobre les descàrregues a Internet. Daniel Arasanz s'ha posicionat a favor mentre deia que ell, igualment, invertia en cultura anant
al cinema de tant en tant. Masllorens ha interromput dient que estava en contra de baixar material audiovisual de la
xarxa argumentant que tot tenia un preu i que s’havia de valorar d’alguna
manera. Arasanz ha estat massa convincent justificant la seva opinió en contra
del que deia el seu company.
No obstant això, ha estat una conferència molt
interessant i molt adient pels alumnes de comunicació, que som els que ens
haurem d’afrontar a tots aquests canvis en un futur bastant pròxim.
Notícia:
El futur del periodisme en construcció
Cristina Fallarás, Víctor García i Yolanda Muelas han explicat la seva experiència professional com a directors de revistes que han hagut de digitalitzar-se.
Anaïs Tannous
BARCELONA
 |
| D'esquerra a dreta: Francesc Burget, Yolanda Muelas, Cristina Fallarás i Víctor García. |
Aquests tres professionals han fet el seu propi camí i han tirat endavant el seu propi projecte. Francesc Burget ha estat el moderador i la primera pregunta plantejada per ell ha estat: “Quines són les virtuts o valors fonamentals en la vostra trajectòria per tirar endavant?” Víctor García, director de Rocket Magazine, ha contestat que tot li deu als seus col·laboradors i que el motor de Rocket és la creativitat. Cristina Fallarás, periodista, escriptora i directora de la web editorial sigueleyendo ha recalcat que perquè un medi de comunicació sigui major no ha de ser millor, ni un director tampoc, cadascú ha de tenir les seves pròpies idees i estar convençut d’elles. Yolanda Muelas, directora de Metal Magazine, ha insistit en que treballant s’aprèn més que estudiant, que un ha d’aprendre coses per un mateix i no conformar-se.
En segon, Burguet ha preguntat: “En la vostra experiència que heu trobat a faltar? Les vostres publicacions semblen un projecte molt personal, quin lloc ocupa en la vostra feina el treball en equip?”. Per Yolanda Muelas, el que va trobar a faltar més van ser els idiomes, però va remarcar que no s’han de tenir complexes. El que li va mancar és la falta de coneixements polítics en quan a saber si apostar per entitats públiques o privades i saber què és el dret i la política. Per tots tres treballar en equip és essencial per fer una bona feina, si guanyem o perdem és cosa de tots.
Paral·lelament a les virtuts i a l’experiència de cadascú, s'ha dit que Internet esta canviant el panorama de la premsa, no només per factors econòmics, sinó perquè estem informats, no només diàriament, sinó minut a minut. Muelas està segura que la premsa escrita no desapareixerà, ja que actualment utilitzem les publicacions impreses com a objecte. S’ha d’imprimir només allò que valgui la pena i que la gent vulgui consumir. Fallarás ens va fer reflexionar sobre el paper que exerceix un periodista en el panorama actual. Per primera vegada hem de lluitar enfront una població de manera múltiple, les xarxes socials han penetrat en el camp de la informació però no hem d’oblidar, com ha dit García, que hem d’estar a les xarxes socials, tot i que els continguts han de ser bons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario